Mètrica familiar

Ja fa deu anys que no visc a Barcelona i la veritat és que no hi vaig gaire, a la capital. Fa uns dies, però, hi vaig anar i vaig haver d’agafar el metro. Consultant-ne el plànol, vaig veure que ara inclou les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat i el tramvia, i resulta que hi ha línies 6, 7, 8 i 11; S1, S2, S33 i S4; T1, T2... Buf!, m'hi perdo. I és que això de «metro» em sembla que ha passat una mica a la història: ara és (tatxan-tatxaaaaan!) la Xarxa Ferroviària Integrada.

En això del metro, però, jo sóc dels de tota la vida: la Línia 1 (la vermella), la Línia 3 (la verda), la Línia 4 (la groga) i la Línia 5 (la blava), i vaig enganxar la Línia 2 (la... mmm... lila?) pels pèls.

Metro de Barcelona

Mirant el rètol del vagó amb el reguitzell d’estacions (que, per cert, en tenia de «noves» en tots dos extrems), amb un llumet que parpelleja quan t’hi vas acostant i queda encès quan les vas passant, em va venir al cap una època en què em semblava que algunes estacions tenien nom de persona. Recordo que la meva preferida era Urquinaona... 

Em costa poc d’imaginar la tieta Urquinaona, sempre soltera, que vivia allà al poble! Quan era petit i l’anàvem a veure, es posava molt contenta i em feia molts petons a les galtes... Encara recordo com punxava! Crec que era cosina segona del meu avi... Això vol dir que era parenta meva? No ho sé. Això sí, per a tots nosaltres era la tieta Urquinaona. La seva germana gran, la tieta Vilapicina, no la recordo: va morir quan jo era molt petit. Els meus germans grans diuen que no s’assemblaven gens, que era més aviat seca, i que el seu marit, el tiet Collblanc, semblava més alegre des que s’havia quedat vidu. I encara eren més germanes: la tieta Valldaura, que era la petita i es va casar amb el tiet Montbau; la tieta Horta, casada amb el tiet Bogatell; la tieta Fontana, també fadrina...